NA LLUCIA SA FUTBOLISTA

Lucha - Animos – Moral En els capitols que dedic tant a la meva mare com a la tia Maria no he amagat en cap moment ni noms, ni cognoms o llinatges com deim a Mallorca i tampocs llocs i dates. No ho he fet per la senzilla raó que crec saber el que puc contar i qui més qui manco me coneix realment sap el que dic en aquests capitols és la pura veritat. El mateix podria seguir fent a aquest capitol titolat “Na Llucia sa fotbolista” i sot-titolat: “ Lucha – Animos – Moral • “ o altres capitols que aniré escrivint. Per beneitarro sigui, o almenys aixi em consideri l’idiota i malpen erasada societat de la meva estimada vall, no ho seré tant en dir cap inconvenença sobre les protagonistes d’aquests capitols. Ara bé crec dir en “A manera de presentació que “ contaré el que obviament em sembla a mi contador” i que “ llevat el cas referit als meus pares o familiars directes,els demés noms i cognoms per seny,intel-ligència i prudència, aixi com llocs i situacions són inventats” .Ho mantenc aqui altre pic. Inventats al cent per cent és evident que no i no té perquè ser al cent per cent. Respectuosament a mi me la bufa la mala llet, l’opinió negativa,pretesament, misoginia i masclista que de mi té un denominat lobby de senyores resentides. Constat un dia rera l’altra que se m’ha fet molt de mal sentimentalment parlant i no tan sols en el caire dels afectes i sentiments sino subjectivament ,escampant fel i mentida entorn a la meva persona i als meus actes. Hipocrites beatos i beates mallorquins el fet d’agradar-me el sexe a la meva edat i d’agradar-me al-lotes maques i que talvolta – si no hi hagués hagut tanta injusticia entorn meu – podrien ser filles meves no és cap novetat i serà una cosa pecaminosa i depravada pels vostres atrofiats i estupids capparins. Escrit correctament o no, fins i tot no mereixeu m’hagi molestat en escriure aquestes ratlles. Per egoisme com diria la Sandra de “Gran Hermano 2004” ,per vanitat i per orgull esper siguin publicats negre damunt blanc talment com les “ Catedrals amb armaris “ de Mosén Jaume Santandreu. I si la mala sort acostumada i els entrebancs que puguin sorgir facin que no es publiquin;estimats enemics doneu-li gràcies a Déu o al Diable. I ara em permet continuar amb aquest capitol i explicar-vos qui era Na Llucia sa fotbolista.. Al cent per cent no però més d’un cinquanta –u per cent crec que sí. Seria pels anys seixanta del segle XX que uns jovenelos me vengueren a cercar perque els ajudàs a la seva curolla de poder a jugar a footbal en un equip federat de la categoria de jovenils. No és que fos un entés en la matèria i que m'agradàs a correr darrera una pilota i pegar-li coces. Que va! Aleshores tenia una vintena d'anys, Ajudava un poquet, mon pare, a les feines del petit hort que teniem a l'altra banda del torrent. M'havia alliberat de fer el servici militar per ser fill únic i tenir ja seixanta anys els meus progenitors. A més era l'escolà major de l'església i el secretari de la Congregació Mariana, encara que a dir no me duia de lo millor amb el Senyor Econom de la Parroquia. Aquells al.lots havien de menester, un, que els podés ajudar en tot lo relacionat a paparum oficial. Tot i que pogués poc deixondit i espabil-lat era la persona idonia per donar-los un cop de mà. Aixi és que nasqué l'Atletico Fornalutx. Si voleu més detalls sobre aquest modest equip jovenil vos recoman llegir el libre de les V Jornades d'Estudis Locals de Sóller i Fornalutx." Història de l'Atletic Fornalutx" per Bartomeu Joan Celià Sastre, pàgines 265 a 286. Però que hi pintava Na Llucia sa futbolista en tot això? Qui era aquesta al-lota? D'on era? Era de Fornalutx? Doncs heu de saber que a Fornalutx no teniem un camp adequat per jugar-hi a footbal. L'ajuntament havia comprat, feia poc una finca per edificar-hi l'escola nova dels nins i la casa del mestre; però els terrenys sobrants d'aquells no reunien les dimensions reglamentaries que la Federació exigia. Per altra banda no tots els nostres jugadors eren de Fornalutx. Haviem hagut de completar la plantilla amb jugadors del poble veïnat o sigui de Sóller. I a Sóller sí que hi havia un camp de footbal reglamentari. Es Camp d'En Maiol. Na Llucia habitava molt aprop d'aquest camp. Tendria uns setze o desset anys i era el que es diu una al.lota agradosa. Vivia amb el seu pare que havia quedat vidu poc després de neixer Na Llucia. Davant per davant Ca Na Llucia hi vivia un matrimoni. Ella era germana de la difunta mare de Na Llucia. I ell tenia un nebot que per cert era un dels puntals del nostre equip de l'Atletic Fornalutx. Aquest nebot visitava amb molta frequència als concos. També ho feia ,com podeu imaginar,Llucia; fins el punt que la gent del barri creien que la neboda d'ella i el nebod d'ella eren cosins i els havien batiat: "Es Cosins". Tornem un segon al Camp d'En Maiol que duia aquest nom per haver estat antigament propietat d'una familia de sollerics cognomenada Mayol. Donat que a Fornalutx no teniem un camp reglamentari per jugar partits de competició oficial decidírem posar-nos en contacte amb els propietaris del Camp d'En Maiol perquè l'Atletic Fornalutx hi pogués jugar els partits que li corresponien fer com si els jugàs a Fornalutx mateix. El Camp d'En Maiol pertanyia a la Sociedad Deportiva Sollerense formada per socis accionistes que gaudien d'una tarja carnet que les permetia assistir de franc a tots els actes esportius o no que es fecen allà. No posaren cap pega i accedíren que emprassim el camp. L'unica condició era que haviem de deixar passar sense pagar a tot aquell que ens mostràs un carnet de soci propietari. Aquests carnets no duien cap nom ni cognom. Eren tots al portador.Aixi que ja podeu comptes.. Ningú te regalava res i això de les subvencions encara estava per inventar-se. Després de cada partit haviem de pagar a la S.D.S. ara no record les pessetes però era per la neteja i el manteniment del camp. A més per celebrar qualsevol partit fos ell oficial o amistos, el Club que l'organitzava havia de sol.licitar permis no tan sols a la Federació Balear de Footbal sino també al Govern Civil perquè enviassen una parella de Guardies Civils a fi d'estalviar possibles aldarulls. No vos cregueu que aixo fos de franc. A veure-nos jugar - a veure jugar un equip de juvenil com era l'Atletico Fornalutx- no penseu que vengués cap gran gentada. Contades eren les persones de Fornalutx que baixassen a Sóller per donar-nos anim i suport. Això sí no mancaven critiques i que vos heu pensat cada vegada que perdiem; la qual cosa fa ocorrer bastantes vegades. Quan guanyaven te felicitaven sí però entre sorpresos i estranyats. La gent que majoritariament venia a veure l'Atletic Fornalutx eren de Sóller i del Port de Sóller casi tots ells familiars d'algun jugador nostre. Record que els del Port eren els fans més entusiastes i també podien ser els més conflictius. Aquesta gent - apart que no te mostràs carnet de soci propietari de la S.D.S. - pagava la seva entrada. Com he dit més amunt, jo era només oficialment el secretari del club però donat que els altres directius s'implicaven gaire, vaig haver d'assumir altres funcions. No ho dic només jo. Ho diu, el mateix Bartomeu Joan Celià Sastre, a la pàgina 276 de "Història de l'Atletic Fornalutx" ( V Jornades d'Estudis Locals de Sóller i Fornalutx) : "Joan Estades ho feia tot menys jugar a futbol". I és ben vera, l'unica cosa que no vaig fer va ser no posar-me calçons curts i tirar-me al camp corrent darrera la pilota. Apart que no en sabia, l'edat m'havia passat. Una de les tasques que vaig assumir quan l'Atletic Fornalutx jugava en el Camp d'En Maiol fou la de taquiller o cobrador de les entrades. Una de les persones que quan l'Atletic Fornalutx jugava al Camp d'En Maiol acostumava venir a veure'l jugar era Na Llucia. Record que solia venir amb una amiga de la seva mateixa edat qui ella tenia un germà que vestia la camiseta del Fornalutx. Tant ella com l'amiga no eren socies propietaries del Camp. Aixi que havien de passar per la taquilla. Potser alguna vegada venguessen amb un carnet de soci ( qui com he dit eren al portador i sense nom ni cognom) però ara no ho record. El que sí record és haver-les deixat entrar de franc més de dues vegades. Bé i ara potser me preguntareu. Aquesta senyoreta Llucia o el nom que fos et donà mai peu a que et fessis il-lusions? Seria un mentider si digués que sí. Era agradosa i simpàtica. Jo crec que el que li interessava era poder entrar de franc per veure jugar l' Atletic Fornalutx. No crec que això sigui cap pecat. Aixi éa que les il-lusions les me vaig fer jo mateix. Tampoc això crec que sigui una malifeta. Per acabar aquest capitol vos diré que l'Atletic Fornalutx tenia un lema. Això també surt al llibre de lss "V Jornades d'Estudis Locals de Sóller i Fornalutx". Un lema - Lucha Animos Moral - que'm vaig inventar i que de fet eren les inicials del nom i llinatges de Na Llucia sa futbolista. Llucia Amer Mateu. Actualment aquesta dona està casada i és mare de familia. El seu espòs havia sigut jugador i bon jugador per cert de l'Atletic Fornalutx. Un dels seus fills també ha jugat a footbal amb el Mallorca B.

EL PRESIDENT D'ESPANYA UN DIA PROM·ETE

José Luis Ródriguez-Zapatero - socialista del PSOE nascut a la castellana ciutat de Valladolid un dijous 4 d'agost de l'any 1.960 - fou investit President del Govern Central de l'Estat espanyol á rel de les eleccions generals del 2.004 i poc després de l'atemptat de l'11 de març d'aquell any.
Tal com mana el reglament el dissabte 17 d'abril - en el Palau de la Zarzuela de Madrid residència habitual dels Reis d' Espanya i de la Familia Reial - prometé el càrrec en presència del Cap de l'Estat. Ja possessionat, Zapatero no trigaria gaire en parlar de modificar o reformar l'actual Constitució de 1.978. Una reforma obviament potser necessària però no per trivialitats com pugui esser el suprimir la preferència de l'home sobre la dona, de l'article 57, en la successió a la Corona. Sincerament aquesta preferència ni fa ni fu i per aquesta regla de tres es podria suprimir la del primogènit o primogènita. Considero i no crec ser l'únic que ho considera que altres reformes són més necessàries. Aixi que un bon dia vaig agafar llàpis i paper i vaig escriure aquest poema. D'aleshores hi he fet algun canvi. M'agrada aixi com ha quedat ara.
Camarades! Catalans!
Bons ¡Ciutadans!
Davant el Rei,el Sant Crist i la Constitució
prometé el càrrec el president principal
d'un govern dit ell central
que per part de mare té nom d'ofici.
Doncs ell aqui:
Zapatero, en català, és sabater.
Esperem que acabi amb correcció el mandat electoral
que com ell és sabut de l'electorat ha rebut.
En el seu temps i moment aquest Senyor President digué la reforma constitucional voler ella enllestir. Jo ara vos dic,aqui que m'estranyaria fes la principal.
Que és fer, d'Espanya. un estat federal
o encara millor un estat confederal.

El metge Solivellas de Sant Joan

Fou amb emoció i viu interés que el dia de la Mare de Déu del

Perpetu Socor -a qui gran devoció tenia la meva àvia Teresa – (27 de setembre del 2005) vaig llegir, a l’Ultima Hora de Palma de Mallorca, un article ben documentat del Doctor Joan Nadal Cañellas.

L’articulista és un il.lustre e eminent jesuita mallorqui, prevere de rit bizanti, professor d'història i actualment membre de l’ agregaduria cultural de l'embaixada espanyola davant el Vaticà.Article, repetesct, molt ben documentat i que porta el titol de "El Doctor Bernardino Solivellas un último de Filipinas ".

Doncs bé, el metge Bernardi Solivellas Arbona (1865-1942) era oncle carnal per part de mare del meu difunt pare Joan Estades de Moncaira Solivellas (1892-1968).Fill gran dels propietaris de la possessió de Son Llobera a Lluc Joan Solivellas Mestre (1830-1912) i Maria Arbona Mayol (1845-1894) havia nascut efectivament a Fornalutx, l'any 1865, on la seva mare tenia, amb una altra germana més gran Catalina, una finca nomenada Sa Cabana aixi com una casa a la dita vila fornalutxenca.A més del fill Bernadi, els seus pares tenguéren set infants més entre ells un sacerdot Guillem Solivellas Arbona (1868-1950) i dues monges de clausura Catalina (caputxina morta el 1927 als 52 anys Sor Maria Lluisa) i Maria (carmelita descalça morta en 1934 Sor Maria de Jesus ) aixi com a la mare del meu pare Donya Teresa Solivellas Arbona (1867-1937)Sabia alguna cosa d'aquest besoncle meu per anecdotes que en la meva infancia vaig sentir de boca de mon pare el seu nebot. Anecdotes que feien alusió a la seva estada a les illes Filipines on també residien els seus cosins jesuites Pares Guillem i Bernadi Llobera Solivellas fills de la seva tia paterna Antònia Solivellas Mestre i de Guillem Llobera Rotger;germans del canonge de la Seu Don Marti Llobera Solivellas.

Personalment no vaig tenir la sort de coneixer al metge Solivellas (a l'oncle Bernadi de Sant Joan com era conegut en el si de la nostra familia,però si a la seva vidua Maria Mas Jaume morta el 1965 cent anys després del naixement del seu marit aixi com a les seves filles Maria i Joana.

A les Illes Filipines, Bernadi Solivellas Arbona, contava en aquell article Nadal Cañellas, s’havia especialitzat en medicina tropical i havia curat la muller d’un cappare de la guerrilla insurgenta d’Andrés Bonifacio i Emilio Aguinaldo; la qual cosa li valgué ser salvat “in extremis” d’un pelotó d’execució com col.laborador de l’exercit espanyol d’ocupació. A Mallorca, on retornà i on es casà i establi la seva llar, diu també Nadal Cañellas; el meu besoncle col.laborà - des del poble de Sant Joan on tenia la seva consulta al numero 6 del carrer de Palma – amb temes de caire médic a l’ Almudaina i al" Boletín Oficial del Colegio de Médicos de Barcelona". Fou a l’entorn dels anys vint breument president aquí a Mallorca dels metges mallorquins.

A Palma viuen dos néts de l’oncle metge de Sant Joan: Bartomeu i Bernadi Homar Solivellas, havent descendencia del primer. L'altre nét Antoni Gual Solivellas que era misser mori fadri en els anys vuitanta.

Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal

LA TIA MARIA, LA TIA MARIA DE CAN NYIRVI

Tant per part de pare com de mare - i entre germanes,cunyades i cosines-germanes dels meus progenitors- tenc,o he tengut,unes quantes ties Maria.La germana petita de mon pare,de la qual ell era el padri de fonts,es deia Maria Estades.Una cunyada de mu mare i una altra de mon pare duien el nom de Maria.La germana petita de la mare té per nom Maria Bisbal i altres cosines,o esposes de cosines de mon pare o mu mare- a qui he tractat sempre de tia seguint la tradició ancestral mallorquina- han duit aquest nom.Ara quan jo aqui,en aquest llibre em referesc a la tia,(la tia Maria per antonomasia si no precís més detalls) és de la germana de mu mare que se tracta i no d'una altra.La tia Maria nasqué a l’igual dels altres infants dels meus padrins materns a Epernay i a la actualment desaparescuda vivenda del numero 30 de “la rue de Saint Thibault” .Fou el 25 de maig de 1.907.Per tant la meva tia nasqué sota el signe astrológic dels bessons. Un signe d’aire que sols caracteritzar-se pels seus constants canvis emocionals.Uns dies després,talvolta alguna setmana, era portada a l’església de Notre Dame per esser-hi batiada. Seguint la tradició mallorquina li posaren el nom de Maria (Marie en francés) que era el que li tocava com tercer membre femení d’aquella llar i era el de la seva propia mare o sigui el de la meva padrina. Els seus dos germans grans – o sigui mu mare i l’oncle Antoni – foren escollits per ser els padrins de font de la germaneta. Respecta de la fillola mu mare tenia deu anys més i , el conco, set.Neix la tia a ben pocs dies i escasses setmanes del natalici al palau reial de Madrid (10 de maig 1.907) del nou princep de Girona i Asturies (fill primogènit del Rei d’Espanya).Fa cinc anys que a Espanya s’ha inaugurat el regnat efectiu del Rei Alfons XIII i en fa un que el monarca ha contractat matrimoni amb la néta de la reina anglesa, la princesa Victòria Ena de Battemberg. A França fa apenes un any que Armand de Faillères ha sigut elegit per ocupar la prefectura de l’ Estat com president de la República per un mandat que acabarà el 1.913 o sigui un any després que els padrins Antoni i Maria deixin el Marne i la regió xampanyenca per tornar a la seva Mallorca pairal. Si per cosa de dies ( 17 de maig de 1.886 i 10 maig 1.907) el rei espanyol i l’aleshores hereu de la corona són taurons, el president francès (6 novembre 1.849) ell és nascut sota el signe de l’escorpi com un servidor i sobretot com un dels seus grans successors:El General De Gaulle nascut a Lille l’ 11 de novembre del 1.890.La tia Maria , ho he ja dit abans era géminis al igual que el seu germà i padri de fonts l’oncle Antoni (29 de maig de 1.900) amb qui tenia un fort parescud fisic.Contava mu mare de la seva germana Maria i de llur infantesa que a l’Epernay de començament del segle XX es sentia parlar de robatoris d’infantons. Aquests robatoris,amb raó o sense,solien ser atribuits a “bohemiens” (romanichelles) o a gent d’aspecte prou similar que anava de fira en fira amb una roulotte..Si dels nostres dies,amb més o menys raó, hi ha més d’un que pensa que el gitano fa partida d’una etnia de lladres i malfeiners i com tal gitano cal tenir-lo sempre per presumpte culpable; ja podeu imaginar que aquesta forma de pensar a principis del segle passat era corregida i augmentada. Mu mare, que era una nina de deu anys, tenia molta por que li robasen la germaneta. “La tenia molt gelosa a la nina”. Fent i servint-li de teta Rosa Bisbal tenia prou esment a que cap romanichel o bohemien de la ciutat d’Epernay s’atrevis, per un simple descuid, a endur-se la Marieta.

Personalment vaig coneixer la tia, l’estiu del 1.948, a rel d’un viatge a Mallorca que féren els meus pares per a visitar la familia. Crec haver-ho dit ja al capitol dedicat a la meva mare.Tenia, la tia Maria aleshores, una quarantena d’anys i en feia vuit que estava casada amb l’home de la seva vida. L’oncle Llorenç feia feina de fuster a Sóller i cada dia baixava. per després tornar pujar a Fornalutx, amb una bicicleta. Quan era jove – fill major d’una dona que enviudà jove del marit mort a l’edat de Crist - havia estudiat al seminari de Ciutat prop de Montision i en temps del Rector Mas havia sigut l’escolà major de l’església del seu poble nadiu. Després, amb Don Toni Caparó de regent que el 1936 passà dir-se econom, el meu futur oncle faria part de la primera directiva de la Congregació Mariana de la Parroquia de Fornalutx. En seria el primer president concretament i posteriorment ocuparia càrrecs de secretari i tresorer.He dit que vaig coneixer personalment la tia, com la resta de la familia tant de pare de mare com de pare,aquell estiu del 48.Es cert.Aprofitant que del mes de febrer la frontera de França amb Espanya tancada el 1.946 tornava estar oberta i donat que en feia tretze que,per mor de la guerra civil espanyola i després la mondial, no veien els seus pares i germans mon pare i mare decidíren fer aquell viatge. Però a la tia com als altres familiars els conexia per foto. I és que mon pare i mu mare (ella principalment) s’havien preocupat de que conegués, a més de la seva llengua ancestral,també la familia: Els dos padrins de part i altre aixi com ties,oncles i cosins.La tia Maria i el seu home habitaven a casa del padri Toni. La casa que comprà i obrà quan vengué de França, el 1.912 i que després seria del seu fill i hereu i,avui,és de la meva cosina Antoinette Bisbal.Quan arribàrem a Fornalutx aquell estiu de 1.948 – el dia de Sant Pere per més senyes que era festa manada a Espanya o sigui d’anar a missa – l'avi ( el padri com deïm a Mallorca) s’havia posat malalt.Record l'avi, aquell més de juliol a Fornalutx, ajegut a la cambra del primer pis i després a Ciutat a la Clinica Munar del carrer Arxiduc Lluis Salvador on el Doctor Llobet l’operaria d’apendicitis. El record malalt, gemegant de dolor i amb mu mare (la seva filla major) al capçal del llit .Si bé l’operació quirúrgica, del metge Llobet, a la Clinica Munar on després hi hagué l’hostal Arxiduc, s’havia efectuada amb èxit ; donat que el padri ja no era jove sino un home de vuitanta un anys la curació total era gairebé impossible. Amb una ambulancia el tornaren dur a Fornalutx on el diumenge 25 de juliol – festa de l’Apostol Sant Jaume patró d’Espanya – Don Toni Caparó, l’econom de l’església del nostre poble benvolgut (que l’endemà se’n aniria de vacances a Tuent a casa del seu germà Miquel; feta que la gent de Fornalutx criticà molt) li duia, amb tota pompa i solemnitat, el sant viàtic i l’extremunciava. Quatre dies després el dia 29 – dia de Santa Marta – que caigué en dijous, prop de les cinc de l’horabaixa, Antoni Bisbal Llaneras, l’amo en Toni Nyirvi, de Fornalutx, feia el darrer alè i entregava l’ànima al Creador a un llitet que les ties i mu mare havien col-locat a la sala rebedor. Recibidero li deien, i li diuen encara, en mallorqui col.loquial gonella. El meu padri matern deixava als seus familiars, i també al poble de Fornalutx en general, el record d’una bona persona i sobretot d’un home de conviccions sanes i rectes.L’endemà vespre li féren les exèquies, previ res del Rosari i posterior conducció del cadáver al Cementeri. ( A aquella època, 1948, no era costum que la familia acompanyàs el mort a la seva darrera estada.Ho feien els veïnats de més aprop amb unes atxes ben grosses i els homes del poble amb ciris encesos. La cera era ella color crema).Darrera la creu alçada, els capellans i el bagul anaven les dones.El dissabte mati es feu a la Parroquia de Fornalutx el funeral. Exèquies i funeral tot de primera classe com l’home, que havia fet quatre doblerets a França i havia sabut conservar, ell es mereixia.Abans he contat que l’endemà d’haver viaticat i extremunciat el padri, l’ econom havia partit a Tuent. Aixi és que Don Toni Caparó,de Can Ganxo de Sóller no presidiria ell les exèquies ni tampoc celebraria el funeral de missa de tres i altar fumat. Ho feu un capellà de vuitanta d’anys mig malalt el Vicari Solivellas padri de fonts de mon pare i germà de la meva difunta senyoravia Teresa Solivellas Arbona. El dia de la conducció del cadáver l’oncle Guillem vengué amb capa pluvial a la casa del mort i amb ell dos altres capellans de Sóller que duien també capa pluvial negra. Un d’ells era Mosen Miquel Pons Sastre actual Beneficiat Emerit de la Seu que tardaria dos anys a ser ordenat prevere. Quan l’oncle sorti del portal de ca’l padri – cami del cementeri – Don Miquel Pons i l’altre capellà (crec que era Don Pep Morey vicari de Sóller) l’agafaren, un, per un braç i, l’altre, per un altre i d’aquesta manera, sembla que, fins al cementeri i, de retorn, fins a l’església.Al fill del padri – l’oncle Toni - li hauria tocat presidir el condol de les exèquies i del funeral de son pare;però el conco que havia estat a Mallorca el mes de maig es trobava a Reims. En aquell temps no és ni es podia viatjar de l’estranger com avui en dia. Ni el Consolat General d’Espanya a Paris i tampoc les autoritats franceses del Departament del Marne me donaven elles tantes facilitats. Aixi doncs el condol de l’ amo en Toni Nyirvi el presidiren els seus gendres. Mon pare, primer, com espòs de la filla major.Després el conco Bartomeu l’espòs de la meva padrina de fonts i el conco Llorenç, el marit de la tia.Tots ells ben endolats i encorbatats de negre rigurós.Com que el pare no tenia cap mudada negra ja que li havien robada la del casar;li deixà la seva el seu germà Bartomeu Estades, de Can Real. Per part seva mu mare,la padrina de fonts i la tia – que presidien el dol femeni – anaven elles totes endolades,també de negre rigurós, amb manta llarga i curta damunt el cap.Això del dol aquell temps es mirava molt a Mallorca i als pobles encara més.A la casa d’un mort les persianes romanien tancades i el portal mig obert durant quasi bé un any i durant aquest temps no es sortia per res llevat per anar a fer feina i els diumenges a missa però no missa major sino missa primera. Els fills i filles aixi com gendres i nores portaven tres anys anys de dol pels seus pares i sogres. Per un fill o una filla,gendre o nora,el mateix temps. Per un germà o una germana, cunyat o cunyada, en duien dos anys. Per un avi o avia els néts i netes en duièm un any i un per un oncle o una tia els nebods i nebodes uns sis mesos. A la Mallorca i al jovent del segle XXI tot això li semblarà a més d’un totalment ridicul;però la costum era aquesta i no cregueu que En Franco i sa seva dictadura tenguessen ells res a veure amb tot això. El 1.948 el dol a Mallorca i de manera especial a la pagesia era la cosa més farisaica que vos pugueu imaginar.A l’hora actual, malauradament hem passat a l’extrem oposat de no respectar cap convencionalisme i com si ja frissassim de que el nostre familiar hagués fet les maletes per a l’Eternitat. Celebrat el funeral i tothom ja desmudat, el padri fou enterrat dintre la seva tomba. A l’inhumació els gendres i també les tres filles hi eren presents.Dels nét l’únic present era jo i el fillastre de la meva padrina de fonts;que si no era nét directe igual com si ho fos amb la circumstancia donada que era el que més temps de convivencia amb el padrinet.El col-locàrem dintre el mateix ninxol que l'avia Maria morta el 20 de juliol de 1.930.De la padrina sols quedaven una calavera i uns quants ossos. També les sabates que la meva tia – la tia Maria doncs- se li havia passat pel cap endurse’n a casa i no puc en certesa dir si ho arribà a fer o no.Però crec que no.Fos aixi com fos, mon pare i mu mare a França i deu reals de lo mateix la familia del conco Toni; era la tia i l’oncle Llorenç els qui convivien amb el padri i es cuidaven d’ell. La padrina de fonts, amb qui la tia sempre estigué fortament unida com carn i ungla i el seu marit, els ajudaven tot quan podien i sabien.Són coses que s’han de saber i dir aixi com són.Clar que l’oncle de França, com hereu universal, ell enviava – de tant en quant - doblers a son pare pel seu manteniment; però les ties, i principalment la tia Maria, hi posaven uns quants dels seus.Els pares si no enviaren res és que les possibilitats econòmiques i monetàries, aixi com llur situació comercial, no els ho permetia.Pel que fa al carácter de la meva tia aquest era i segueix essent tot l’oposat del de mu mare. Ho dic ja al capitol precedent. A la mare li agradava llegir, la tia hauria fet, i faria, una fogatera ben encesa amb els llibres. Això no obstant que ningú pensi ara que fos, ni que sigui, una dona buèta que no sap fer un “o” amb un tassó. Res de tot això es dóna en el cas d’aquesta dona de Fornalutx la meva tia Maria Bisbal Alberti. Tenc a fer malgrat tot un incis i confesar haver trobat una carta postal enviada a mu mare l’any 1.933 amb motiu de la festa de Santa Rosa.Aquesta postal la signa Maria Bisbal i està escrita en castellà.Diu aixi:“Muy amada madrina. Os deseo en este hermoso día de vuestra fiesta una lluvia de bendiciones de vuestra excelsa Patrona para que este día y los venideros sean llenos de felicidad en compañía de todos.Nuestro papá también os felicita. Vuestra ahijada que de todo corazón os ama. María Bisbal 29 8 33 -Señorita Rosa Bisbal 44 Place des Marchés –Reims “·La meva mare només tenia una ahíjada (fillola) que es digués Maria Bisbal i era la seva germana petita.L’altra fillola fou Françoise Bisbal . Una cosina meva, filla del conco en Toni que quan era nina també es semblava fisicament amb la tia Maria; mentra que la seva germana gran, Marie Therèse Bisbal, a la mateixa època de l’infancia guardava, ella, un gran parescud amb la tia Magdalena la meva padrina de fonts.Quan l’abril de 1.953 – any del tractat amb Nordamèrica i any del Concordat amb el Vaticà – ens establírem definitivament a Fornalutx l’homo de la tia Maria havia deixat de fer feina a la fusteria de Can Moscatell a Sóller. Una greu i delicada malaltia d’ossos que cap metge de Mallorca ni fins i tot el millor traumatòleg de l’illa arribaria a curar del tot seria causa de la baixa laboral del Conco Llorenç ; tot i que a hores perdudes i en temps es dedicava a la seva especialitat d’envernissar mobles,principalment cantarranos. Era, de feia dos anys, regidor a les Cases de la Vila per l’anomenat terç sindical establert per la llei franquista de 1.948.Exerci, un cert temps, de secretari i manuense a la Germandat local de Llauradors i Ramaders; però ben aviat ho deixar anar. El 1.955 el batle Antoni Busquets Bernat ( 1.910-1.992)- fill per cert del qui, en 1.931 amb la proclamació de la Segona República. ocupà el seient de la batlia – nombrà al conco tinent batle; i l’any seria designat pel Governador Civil per a succedir al Senyor Busquets Bernat.Llorenç Rul-lan Alberti seria batle del nostre poble fins el 1.965 en que presentà la renuncia al govern civil de la provincia al-legant el seu estat de salut;de cada pic més deteriorat.Durant la batlia del Conco Llorenç es compraren, a Fornalutx, els terrenys de la finca Sa Rul-lana en el Cami del Cementeri on s’edificaria la nova Escola Unitària de Nins que estigué en funcionament fins a començament dels anys noranta i s’obri una nova via d’entrada a la plaça major de la vila per enllaçar amb la carretera de desviament de S’Alqueria a la del Port de Sóller-Lluc. A la tia mai li feu pisca de gràcia que el seu marit ocupàs cap mena de càrrec públic,deixant,ell, de banda la poca simpatía que arrel de la guerra civil espanyola sentia ella pel falangisme. No obstant sapigué fer-li costat i acompanyar-lo en els actes socials en que era requerida la seva presència; com per exemple la visita pastoral del Bisbe Jesús Enciso Viana a la Parroquia de la Nativitat de la Mare de Déu on com era manat i tradició el batle i la seva senyora actuaren de padri i de padrina dels nins i nines que per aquella ocasió rebrien el sagrament de la confirmació. O també cada any per l’onomàstica de Sant Llorenç (el 10 d’agost) quan li tocava fer d’anfitriona i reber la visita dels demés membres del consistori municipal i altres autoritats locals.Contant tan sols seixanta-dos anys, el Conco Llorenç, entregà l’ànima a Déu, el 22 d’abril de 1.970. Havia nascut el 16 de juliol de 1907 o sigui apenes dos mesos després de que nasqués la que seria per espai de trenta anys davant Déu i els homes la seva dona. Se l’enterrà vora la capella del Cementeri en la sepultura adquirida pel seu padri patern Llorenç Rull-lan Vicens amb els seus pares Llorenç Rul-lan Busquets i Maria Alberti Colom; més uns anys després la vidua faria traslladar els ossos a una altra sepultura del mateix cementeri. En 1.979 arran de morir-se mu mare i per espai de quasi nou anys la tia Maria tengué cura de la meva casa i persona.De la tia Maria, de Na Maria Bisbal Alberti de Can Nyrvi aquells que la coneixem – siguin familiars o externs – moltes coses diran d’ella; com per exemple amb tot s’ha d’aficar i donar el seu parer.Ara tots reconeixen que es tracta d’una bona dona i sobretot una dona estremadament servicial.A la tia Maria no li fa gens ni mica de gràcia la meva presència a la televisió, com tampoc en faria, si visqués, a mu mare a.c.s. (la seva germana major i padrina de fonts.La seva forma de pensar negativa és lógica i propia d’una dona de la seva edat i cultura. Com diuen en castellà : “no pueden pedirse peras al olmo “.Malgrat tots els petits defectes que jo pugui trobar a aquesta tia meva; li quedaré sempre deutor als serveis totalement fraternals i desinteressats que prestà a mon pare i mu mare quan estiguéren malalts i a jo mateix.

Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal

MA MARE, MA DOLÇA MARETA

Habitualment - i encara amb més motiu pel fet de la meva presència a "Crónicas Marcianas"- les persones que no'm poden païr - quasi totes ells desconeguts per jo que habiten o tenen,o han tengut,alguna relació amb la vall de Sóller - solen dir que els únics temes que En Joan Antoni Estades de Moncaira, té per curolla són parlar de fulanes i d'avantpassats.O sigui que no sé parlar d'altra cosa.Opinió, molt sui generis, del qui l'expressa no essent ella més que una mija veritat i per consiguent una total mentida.Es ben evident que, En Joan Antoni Estades de Moncaira, no s'atrevirà, en els seus escrits o articles, parlar de medicina,de biologia,de geomètria,d'algebra entre altres raons perquè,com diuen en castellà : " Soy un lego en la materia".Es obvi que sempre un xerra de les coses o que bé més li puguin interessar a un moment donat per les circumstàncies que siguin o aquelles de les quals un creu tenir més experiència.No te negaré,doncs lector o lectora,que efectivament no me desagrada - més ben dit ell m'encanta - el parlar de la meva pròpia familia,el Estades de Moncaira Moncaire,Moncayre o Montcaire tal com a vegades surt escrit damunt els papers el nom d'aquesta finca que juntament amb altres del terme de Fornalutx pertanyi a la Familia entre el 12 de desembre de 1561 i el 15 de juny de 1.881.Però també vull que sàpigues - i això si que ho saben els qui realment me coneixen de petit -que aquesta passió meva per la història i la genealogia dels Estades de Moncaira i de les families benestants mallorquines unides a aquella fou despertada,quan era nin i no havia posat peu encara ni a Mallorca i manco a Fornalutx,no per el meu pare,Joan Estades de Moncaira Solivellas (1.892-1968) sino per una dona,la meva sempre recordada mare, Rosa Bisbal Alberti (1.897-1.979).Ella fou sempre la que m'empenyí a casa,demostrant tenir una curiositat pel tema que potser ni tan sols tenien el seu marit o,amb alguna excepció,els seus cunyats i cunyades - per a que,com a únic descendent mascle i de la linia primogènita del darrer posseïdor, Estades,de la finca de Moncaira,en recollis almanco el legat moral i històric del llinatge.I és que si els Estades de Moncaira no eren una familia de la Noblesa Mallorquina - en el sentit que la botifleraria i burgesia de la Capital de l'illa dóna a aquesta paraula de" La Noblesa" i més especificament "La Noblesa Mallorquina" - cosa que mai he pretés i afirmat en cap moment;foren,sí, una familia de terratinents de la contrada de Sóller.Senyors antics d'arrel,respectada i tractada,com a tals senyors,per la totalitat dels seus conveïns.Una familia que en el seu moment donà tres batles majors al municipi de Fornalutx: Bartomeu Estades de Moncaira Socies de Fangar,el seu fill Joan Baptista Estades de Moncaira i Montaner i el nét Joan Baptista Estades de Moncaira Bennàsser de Massana que fou el meu padri o senyor avi.Una familia a la que pertanyíren tres elements de la Milicia: Bartomeu Estades de Moncaira el meu rebasavi,el seu germà Joan Baptista Estades de Moncaira Socies de Fangar que fou capità d'estat major i ajudant del Governador Militar de Mallorca aixi com el seu oncle,Jaume Estades de Moncaira Serra-Poquet,tinent coronell honorari de l'Exèrcit. I una familia que en tres o quatre generacions successives entregà uns quants dels seus fills i filles a l'Església Católica,dos ells doctors en sagrades escriptures i que tenguéren cura de l'esglésieta de la Nativitat de la Mare de Déu a Fornalutx com a Vicaris in capite:Antoni Estades i Ripoll i Antoni Estades i Serra-Poquet,oncle i nebot respectivament.El darrer sacerdot de la familia Estades de Moncaira seria el germà segon del meu rebasavi,Mosen Pere Josep Estades i Socies adscript a la Parroquia de Sant Bartomeu de Sóller i de la que fins l'any 1913 dependi la vicaria in capite de Fornalutx.Rosa Bisbal Alberti - o sigui mu mare - nasqué el 8 de febrer de 1.897 a Epernay,una petita ciutat del Nordest del que coneixem ara per França,en el departament del Marne i regió històrica de la Xampanya i a una casa de la rue Saint Thibault el numero 30;en temps de la presidència de Monsieur Emile François LOUBET (1838-1929) que fou el primer cap d’estat de la Tercera República de la nació veïna en cloure el seu mandat de set anys..El lloc on es trobava la vivenda on tenien el magatzem els padrins i on nasqué la mare i l’oncle i les ties després, a l'hora d'avui (2.005), és una zona ajardinada. Fou la major de quatre infants un al-lot i tres al-lotes fills d'un matrimoni d'immigrants mallorquins:els meus avis o padrins materns,Antoni Bisbal Llaneras (1867-1948) de Can Nyirvi i Maria Alberti Escales (1867-1.930) de Cas Bufó, oriunds i nadius del municipi de Fornalutx on es casaren el 14 de desembre de 1.895.L’avi Toni,que vaig coneixer,el 1.948,escassament tan sols un mes i ja rendit al llit de la mort,havia nascut,casualment a Sóller,el dia de Sant Bernat;fill d'un modest jornaler fornalutxenc,que un grapat d’anys pels paratges aspres i muntanyencs d’Almallutx tingué cura d’una rota,propietat d’un senyor de per aquella zona; i de jove havia sigut, per espai de sèt anys, soldat d'Espanya i assistent d'un capità d'artilleria a València,i de la filla d'un pescador del Port de Sóller.Quan tengué tres anys, a consequència, d'un part es mori la mare del meu avi aixi com el seu germanet recent nat.Son pare es tornaria, poc després, casar amb una parenta llunyana i del mateix cognom Bisbal.Nasquéren dues al-lotes,Maria i Catalina,d'aquest segon matrimoni i un altre nin que no visqué gaire temps.L’avi Toni tractà i venerà, com a la seva pròpia mare, a la que ho era de les seves germanes.L’avia Maria, ella, no la vaig poder conèixer puix que se mori dinou anys abans jo neixer.Era el penultim infant de vuit germans,cinc al-lotes i tres al-lots.Havia nascuda al poble dels avantpassats,Fornalutx,aquell mateix 1.867 ja a punt d'acabar i a pocs dies passat Santa Bàrbara. Ma mare parlava sempre,de la seva progenitora,com d'una dona de poble,bona dona i senzilla que no sabia lletra,però que ningu enganava quan es tractava de fer comptes.Els meus avis regentaven a Epernay una botiga de queviures i vins que portava el rètol de” Grandes Caves de Barcelone”.Amb ells treballaven un germà de l'àvia que aleshores era fadri i que fou el padri de fonts de ma mare;aixi com dos nebots,fills ells de dues germanes de Maria Alberti Escales.També hi havia dos missatges que no eren de la familia però sí de Fornalutx: Antoni i Jaume Mayol Nadal,de Can Penya a Sa Calobra. (El,segon,assenyalat, campió d'Espanya de bicicleta sobre pista el 1.912).Doncs a Epernay França,després del neixament de ma mare, nas quéren,ell,els altres infants dels padrins de la familia Bisbal-Alberti.L'oncle Toni,primer,dia 29 de maig de 1.900;la tia Magdalena,que seria la meva padrina de fonts o” madrina” en llenguatge gonella-llonguet,pel dia dels morts de 1.904;i finalment la tia Maria,la darrera - que prepara ja,amb seny i tranquilitat, per d'aqui dos anys,el seu centenari - el 25 de maig de 1.907.D’ella en un altre capitol en faig memòria.En la seva jovintut i abans de casar-se l'avi havia fet d'oficial de sabateria a Ca'n Cremat a Sóller i també havia aprés solfa i música amb Mestre Pau Canals ( Pau Tomàs cognomenat Canals Bauçà 1.834-1913, casat per cert amb una fornalutxenca na Maria Frau Reinés). Mestre Pau era un home de l'inclusa a qui un matrimoni solleric havia adoptat a poc de neixer i donat els cognoms.Després,el meu padri,se'n anà llogat,a França, a Albi, de mosso amb un amo de Sóller,Ramon Escales de Can Llanti i a una època on encara l'occità llengua bessona del català i per tant parescud al mallorqui era parlat per la gent de la regió d’Albi.A rel del seu casament i tornat a la República veïna es traslladaria com he dit abans,més amunt a Epernay on estigué fins el 6 d’agost del 1.912 en que, l’avi i l’avia, havent posat el negoci en mans d'un nebot, se’n tornaren a l'enyorada roqueta de Mallorca.Hi arribaren l'horabaixa del dia 10,festivitat del màrtir d'Osca,el diaca Sant Llorenç.Mu mare i mon pare es casaren a Mallorca,l’any 1.935 en temps de la segona República Espanyola.Per l’Església,el 7 d’agost ,al cambril del Sanctuari de la Mare de Déu de Lluc i pel Registre Civil,el 22 del mateix mes,a les Cases de la Vila de Fornalutx davant el jutge municipal Cristofol Puig alies l’amo en Tofol des Pujol .La cerimonia canònica havia sigut beneïda per l’oncle capellà de mon pare;el seu padri de fonts Mosen Guillem Solivellas Arbona (1.869-1.950) vicari coadjutor de la parroquia de FornalutxI germà de la senyora àvia Teresa a.c.s.Donat que aquesta darrera, cega, es trobava malalta al llit i que en aquell moment l’avi Toni patia una certa indisposició, no celebraren cap gran apat de noces. (Berenar,dinar i sopar).Aixi i tot,aquell 7 d’agost de 1.935 a “l’Hotel Restaurant Lluch” se reuniren, a taula, unes vint i set persones entre elles el pare del meu pare,una germana amb les seves dues nines i un cunyat seu; una germana de ma mare i dos cosins aixi com la seva padrina de fonts; el padri de fonts de mon pare obviament puix que havia sigut el sacerdot celebrant com he dit i un altre oncle,propietari aleshores de la finca Son Llobera de Lluc d’on eixia la branca Solivelles del meu progenitor.Tot plegat costà,segons factura que conserv,doscent quaranta-sis pessetes i trenta cèntims.Havien festejat uns dos anys i encara guard la correspondencia que, Joan Estades de Moncaira i Solivellas, adreçava a la seva promesa o al-lota .Vos en puc fer part d’alguna mostra.Són cartes plenes de tendresa i bona educació,d’un estil que ha passat potser de moda, però de les quals no tenc de que empegueír-me sino més tot el contrari.Aixi el 12 de juliol de 1.935 – apenes un mes abans de casar-se –des de Moulins,on ha viscut de 1.920 ençà treballant primer de missatge i després com a amo d’un negoci,”Aux Iles Baleares” associat amb el seu germà petit,escriurà: “Mi siempre adorada Rosa.Cuento que la presente carta será la última que aqui te escribo con vida de soltero..Como te digo pronto vendré y será mi mayor alegría poderte pronto llamar mi esposa,mi mujer”.Regularment la correspondencia era en castellà,però també hi ha alguna carta, o millor dit postal, en francès;idioma que,Joan Estades de Moncaira Solivellas,ben abans d’emigrà a França,havia aprés al col-legi a Sóller amb els frares de Sant Joan Baptista de La Salle.A una d’elles, adreçada a Mademoiselle Rose Bisbal Reims Marne que porta el retrat d’un jove,estil Carlos Gardel en actitud pensativa, deixa escrit a darrera:” Tu vois cette positure et bien c’est souvent que moi aussi je pense à toi ma cherie et je dis aussi: Tu es ma vie et tu le seras pour toujours.Ton bien aimé Jean” o sigui per tant: “ Veus aquesta positura,doncs moltes vegades jo pens en tu estimada meva i dic també:Ets la meva vida i ho seràs per sempre.El teu molt estimat Joan”.Masclisme subliminal dirà, algu i ja no diguem alguna de les nostres modernes “progrés”.I què més? Jo no opin aixi i crec que la meva opinió és millor en tal cas que no la d’aquells que pensen diferent.A una altra postal enviada de Moulins a Reims,el dia de Nadal de 1.933,escriurà en la llengua de Moliere:” Ma toute petite mignonne et chère petite Rose ma bien aimée.....Non ma mignonne tu ne me fâches pas pour m’ecrire en français et malgré je l’écris trés mal je veux quand même te correspondre de même parce que je sais que tu ne te moquerais pas de ton cher Jean au contraire tu me corregiras toutes les fois necessaires,n’est ce pas? Et moi j’en serais trés fière” . (Estimada i benvolguda Roseta meva...No maca meva no’m fas enfadar per escriure’m en francès i si bé jo l’escric molt malament,vull correspondre no obstant per igual perquè sé que no et riuràs del teu estimat Joan,al contrari em corregiràs cada pic sigui necessari,no és aixi? I jo n’estaré molt orgullos).Mon pare era un bon home,sensible i tendre.Incapàs de fer mal a una mosca.Talvolta li mancava un poquet d’energia i coratge i en aquest cas tengué la gran sort de trobar la dona que ell potser necessitava.Pens que per bé o por mal – i més per bé que no per mal – l’idealisme del papa i el realisme de la mama han marcat la meva forma d’esser,de pensar i d’obrar.Com crec haver senyalat més amunt, l’origin social i economic de la mare era ell més modest i humil que no pas el del pare;si bé, en el primer cas, la tardor d’un antic llinatge de la ma major sollerica,en el segon cas,per el contrari,era la primavera d’una familia d’emigrants retornats a la Roqueta que, precisament gràcies a la feina feta a l’emigració, havia pogut canviar i amillorar la seva sort.Oriunds, ambdos, del poble dels seus avis –Fornalutx- Joan Estades de Moncaira i Rosa Bisbal no eren parents per la qual cosa no haguéren de demanar cap mena de dispensa ni a l’Església ni al Govern.Ara bé jo he investigat i trobat que tenien uns avantpassats comuns en la persona dels Senyors de Moncaira Bartomeu Estades de Moncaira Mallol de Bàlitx i Catalina Penya de Monnàber Ballester del Pont que visquéren al segle XVIII.Es dóna la circumstancia que la mare de mu mare,l’avia Maria, era filla d’Antoni Alberti Estades (1.828-1.884) i aquest ell era fill de Margalida Estades Far (1.798-1.852) qui era,ella filla de Bartomeu Estades Alberti (+1.820) i néta de Bartomeu Estades de Moncaira Penya de Monnaber (1.713-1790) germà de Joan Baptista,el meu sisè avi i sucesor dels seus pares en els fideicomisos tant de les terres de Moncaira com les de Monnàber.Casats doncs, davant la llei de l’Església i la de l’Estat republicà espanyol,laic i anticlerical,Joan Estades i Rosa Bisbal – embarazada al poc temps del primer infant - partiren a establir-se a Reims on ella hi tenia el germà.Reims - la ciutat de les caves de vins espumosos de la històrica regió del Champagne,la de Santa Joana d’Arc conduint a Carles VII cap a la seva Catedral per esser-hi ungit i coronat -.en aquesta ciutat,ja en època de l’avi Toni a Epernay, hi vivia un cunyat seu,Jaume, germà de l’avia Maria que tenia un magatzem de fruita i llegums aprop de la Plaça del Mercat.L’oncle Antoni,germà de ma mare,una vegada fet el servei militar a la caserna del Carme a Palma de Mallorca i abans de casar-se, també amb una al-lota de Fornalutx,feu el mossatge amb el qui era el seu padri de fonts.A Reims també hi va estar el padri de fonts de mu mare que mori al 52 anys en 1,923 i un nebot seu,Salvador, fill d’una germana seva I per consiguent cosi bo de ma mare,qui mori el 1.944 durant la guerra i poc després de l’alliberament de la Ciutat pels americans.Oncle i nebot reposen al Cementiri de l’Est de Reims a una tomba del primer comprada a perpetuitat per la seva vidua,la tia Blanca (Blanche Dehu) qui ella moriria, posteriorment al nebot del seu difunt marit, i lluny de Reims.Si Reims no havia d’esser la ciutat del meu natalici, ho havia d’esser, no obstant, la de la meva primera infancia;però d’això no és ara el moment de parlar-ne.A poc d’obrir la seva primera botiga a un carrer centric i d’una barriada del més burgés i refinat que vos pogueu imaginar,mu mare estigué a punt de morir.El 27 d’abril nasqué mort el primer infant,un nin que s’hauria nomenat també Joan tal com manava la tradició mallorquina que aleshores era religiosament observada i complida.Les despeses de la clinica i l’hospitalització de ma mare pujaren, segons rebut de 10 de maig de 1.936, la quantitat de mil set cent francs.La factura del sepeli del meu germà major lliurat per “Pompes Fúnebres des Règions Libérées” de 27 d’abril del dit any 1.936 fou de setanta tres francs i cinquanta centims.L’any seguent moriria un segon infant;una nina que nasqué setmesina i que apenes visqué mija hora.L’enterrament de la que hauria estat la meva germana, Teresa, costà setanta dos francs segons rebut de “Pompes Fúnebres A.Galichet”. No crec que hi hagi necessitat de donar explicacions del que no interessa,però sí del que importa.Quan els meus pares es casaren ja no eren vint anyers.El pare en tenia quaranta-tres i la mare ella trenta sèt.A ella li havien sortit uns quants pretendents perquè pel poble de Fornalutx s’havia escampat la propaganda de que “ na Rosa Nyirvi” (malnom amb el qual era i és encara coneguda) era una al-lota llesta que sabia parlar i escriure francès i que per tant era la que convenia a un jove fornalutxenc o solleric destinat a anar a fer feina a França.Ell - per contra timid,dominat un poc per la meva àvia encara que potser no tant que jo per la meva mare - si llevam un o dos flirts ocasionals,la veritat com, jo no tengué gaire sort en questions de faldes. I a França? A Moulins,allà fadri? Allà per molt ben considerat i ben vist que pogué estar ell,no deixava d’esser un estranger,un espanyol.Un ciutadà d’un país mirat i considerat inferior a França, almanco aquella època.I per altra banda a ca Don Joan i Donya Teresa no haurien mirat gaire de bons ulls una nora francesa i a més de pares francesos.El 12 de gener de 1.978 – un poc més d’onze mesos abans de la seva mort el 20 de febrer de l’any seguent – Rosa Bisbal Alberti, mu mare, començà escriure damunt una plagueta els seus records més intims de la seva vida. Són una vintena de pàgines escrites a mà i en llengua francesa (la llengua que millor dominava gramaticalment) que porten per titol genèric :”Souvenirs ou Mémoires de Rose Bisbal Alberti”.Crec que fou una autentica llàstima, que per haver-se posada malalta poc temps després, manquin en aquesta mateixa plagueta molts dels records que ella contava i bastants dels quals s’han esborrat, per desgracia, del meu cap.Tot i aixi no puc resistir a temptació de traduir-vos algun passatge.D’aquesta manera ,per exemple,descriu la vida de botiguers que a França portaven a principis del segle passat els pares: ”Els començaments foren dificils.La venda de fruits exòtics a aquell temps no era massa sol-licitada i es necessità uns quants anys perquè fos apreciada i tengués un gran exit. Sis mesos rera la meva naixença,mu mare – o sigui per tant la padrina Maria – tengué la febra tifoída; mon pare – el padri Toni – no vulgué que anàs a l’hospital i la guardà a casa. La cuidà amb amor i devoció .El seu germà Antoni – germà de l’avia obviament – que fou el meu padri de fonts es cuidava del negoci.Gràcies a Déu dos mesos després mamà començava aixecar-se i poc a poquet finalment a restablir-se del tot.Al cap de tres anys vaig tenir un germanet que anomenàrem Toni com el nostre padri ja que es seguia la tradició ,més tard vaig tenir dues germanetes de dos anys de distancia; la primera es nomenà,Magdalena ,i la menuda Maria. Totes dues molt guapes i finones i rosses com els blats, el mateix,per altra banda com el meu germà.Creixèrem sense gaire dificultats.Cap als quatre anys vaig tenir un començament de diftèria que gràcies a Déu aviat fou esborrat donat que prop de ca-nostra teniem un metge que vivia al primer pis d’un estanc de tabac, regentat pels esposos, Gesson, lliure-pensadors que tenien un fill Maurice.Aquesta gent mateixa la tornariem trobar a Reims,visquent rue de Tambour és a dir veïnats nostres.Com vos deia doncs que feia nit i els meus pares alarmats i inquiets anaren a tocar a ca el Docteur Calvet i havent els explicat els sintoms de la malaltia que creien veure en mi,adevinant-ho una difteria i veient aixi del que’es tractava, me donà algunes injeccions de cerum que me salvaren d’una mort segura.” Jo donc fe de la forta passió que per les lletres sentia la meva progenitora.Les cartes que acostumava escriure als seus pares o als pares del seu home aixi com a altres familiars propers eren quasi totes elles, cartes extenses i plenes de sentit. En el seu esboç de “Memòries” apuntarà: “De seguida que fórem en edat d’anar a escola m’emmenaren al parvulari que dirigia Madame Vautrelle laqual ens acolli prou bé.Hi romania tot la diada.M’hi agradava molt d’estar-hi;sense gaire donar-me’n compte,crec que neixia dintre meu una certa vocació per l’ensenyement. Em sentia com peix dintre l’aigua.Era doncs estudiosa i aplicada,el que en valgué una matricula d’honor a la cerimonia de finals de curs;de la qual cosa encara n’estic orgullosa. Mes tard el meu germà i les meves germanes anaren també al parvulari mentre jo entrava a l’Escola Gran o sigui a la “Primaria” de la rue Donjon que dirigia Mademoiselle Royer. Aqui també em distinguía per la meva aplicació a l’estudi i bona conducta. Cada any obtenia o bé matricula d’honor o bé premi d’excel-lència .Els meus pares n’estaven molts contents.Vaig seguir per espai d’un any el curs superior.Hauria continuat els meus estudis si els meus pares haguessen seguit a Epernay, però havien decidit d’una altra manera ja que mon pare sofria de reumatismes aguts articularis – això vulgarment conegut ahir per dolors és conegut el dia d’avui per artrosis – i el clima húmid de la regió essent nefast per sa salut,decidiren tornar a Espanya (sic);és per això que deixaren la França amb una certa recança i jo amb més motiu perquè tenia la perspectiva de continuar aqui els meus estudis,sobretot que la directora havia vinguda a ca-nostra per demanar els meus pares que quedàs .Però res fou i abandonàrem la meva ciutat nadiva, el 6 de juliol de 1.912.Arribàrem a Fornalutx el 10 d’aquest mateix mes o sigui el dia de la Festa de Sant Llorenç.Tenc a puntualitzar i malgrat tot aquest relat i el seu apreci per la seva llengua nadiva francesa aixi com per la literatura francesa en general,Rosa Bisbal Alberti,de Ca’n Nyirvi, de Fornalutx - mu mare - sempre manifestà al llarg de la seva vida sentir-se identificada amb la terra del seu marit i dels seus propis avis. A més jo li he sentit dir més de dues vegades – i això res té a veure amb l’artrosis del padri Toni ni amb el retorn a Mallorca de la familia l’estiu de 1.912 – que son pare sols volia pagar carrera a tots els seus fills i no a un en concret . El fet és que l’únic infant d’Antoni Bisbal Llaneras que tenia Interés per les lletres i l’estudi en general era la seva filla major Rosa. A l’oncle li interesava la comptabilitat i el peritatge mercantil un poc, mentre que les ties - principalment la més petita – dels llibres en podien fer una fogatera. Gran alegria i goig li donà a mu mare quan estant nosaltres ja visquent a Fornalutx, a l’entorn dels anys seixanta la mestra de l’escola de Nines - Donya Francisca - amb el consentiment dels seus superiors li proposà fer de substituta en cas d’absència. Proposta que es mantindria en temps de la Senyoreta Raquel López Tenez. I apart aquesta circumstancia anecdotaria entre 1.953 i 1.970 un bon grapat de fornalutxencs i fornalutxenques venguéren a casa perquè mu mare les ensenyàs el francès que aleshores era la llengua del batxillerat a Espanya i la del seu turisme majoritari.Les primeres alumnes que tengué foren Maria Trias – la germana de l’Econom de la parroquia, Don Tofol, que marxaria després a Toulouse casada amb un comerciant fill de fornalutxencs – Catalina Arbona, que casaria amb un director de banca posteriorment i, la mateixa mestra de l’escola de les nines,la Senyoreta Antònia Ramon qui era de Ciutat. Després es va apuntar el metge del poble,el Doctor Llorenç Caimari, natural de Sineu aixi com el seu sucessor Don Miquel Contesti Carbonell, de Llucmajor ( de l’antiga i distinguida familia de Can Morlà) nebot de Don Mateu Contesti Torrens que a finals del anys vint havia regentat interinament l’Escola dels nins de Fornalutx.Si no vaig errat crec que també vengué a casa, el psiquiatre Eduard Guasp Sitjar que aleshores era un al-lot, fill de Don Llorenç Guasp Gelabert el mestre de l’escola de Nins i que habitava quasi veïnat nostre .I com a cosa ja sí certa l’actual batle de Fornalutx Joan Alberti i el seu germà Salvador.Un altre passatge prou interessant de l’anteriorment esmentat esboç de Memòries de mu mare,és quan ella conta la revolta que el 1.911 esclatà entre els vinyaters del Marne soblevats contra els propietaris de cases de Xampany.Aquell mateix any,el 8 de juny,havia fet ella la primera comunió a l’Església parroquial de Notre Dâme, construida de feia poc aprop de l’Estació del Ferrocarril, i assistit, a la Catedral de Reims, al casament i noces – chez Dejerman – del seu oncle Jaume Alberti Escales (1.860-1.934).Diu aixi ella:“Aquest mateix any hi hagué la revolució (sic) del xampanya.Aquest dia me trobava a casa de la nostra cosidora on feia el meu aprenentatge -( m’havia oblidat dir-vos que si el padri Toni no donà carrera als seus infants per les raons que fossen,almanco feu els seus posibles perquè tenguessin un ofici en les seves mans que podés esser-los d’utilitat en la vida) – quan Madame Delhote m’envià comprar queviure a les Galleries – rue de Chalons .Mes un cop defora em vaig adonar d’alguns moviments inexpertas;efectivament es tractava d’un estol de pagesos venguts de les cercanies,armes de forques,falçs i pales i de tota casta d’eines i instruments per la feina del camp.Semblaven tots ells molts resolts a fer una rervolució .No hi hagué gaire confrontació i la cosa acabà prou pacificament si bé varies cases de Xampanya sobretot a Ay on la Maison Ayala – (Aquesta empresa, molt possiblement fundada per algun imigrant espanyol, existeix encara al dia d’ara i és considerada com una de les grans marques de xampany independent de més renom.Propietaris del Chateau d’Ay la seva seu se troba a Ay( Marne) codi postal F-51160 en el Boulevard du Nord número 2) fou objecte de pillatge i saqueig. Els carrers navegaven plens de ví. Era desolador el veure aquest trist espectacle”.La revolta dels vinyaters del Marne del 1.911,historicament ha existit com anteriorment existi una altra revolta, la de 1.907 en el Llenguadoc; i encara que la segona fos menys traumàtica que no pas l’altra - els escaldats no saldant-se mès que per cualque ferit – ha quedada inscrita dintre la memòria col-lectiva amb una força prou parescuda.Sucedi quan era president de França ,el politic d’esquerres Monsieur Armand Clement FALLIÈRES el sucessor de Monsieur LOUBET.La revolta dels vinyaters del Marne, l’any 1.911, fou deguda per mor de l’especulació i el frau. Els negociants de vi, els qui fixen el curs ( o sigui cosen i tallen el bacallà) comprant el raim als vinaters, massa totsolets per criar, ells mateixos, el seu pròpi vi, “importaven” vins d’altres llocs com Saumur, el Rosselló (per tant la Catalunya Nord) i fins i tot d’Espanya.Ho treballaven després, segons la metodología xampanyenca i ho venien sota etiqueta autentica.A les acaballes del 1.910 els sindicats viticolers començaren els mitings de protesta,però ben aviat els vinyaters havien de passar a l’acció violenta.Després d’uns tres mesos de tranquilitat, deguts a un decret anti frau,els incidents repreguéren el mes d’abril de 1.911.Caves de xampanya a Damery,Hautvilers i Vitreuille foren objecte de pillatge i saqueig.Al igual que la Casa Ayala de Ay podriem assenyalar altres cases dedicades al negoci del xampanya com Deutz Gelderman,Ducoin,Bissinger,Gallois o també Rondeau (aquesta darrera d’Epernay mateix) que foren objecte de la furia incendiara i inoclàstica dels amotinats. El govern de la III República francesa es servi de l’exèrcit perquè reprimis aquesta revolta. Ho feu potser menys brutalment que en 1.907.Quinze mil soldats, nogensmenys,sota el comandement dels Generals Abonneau i Goirau ocuparen “manu militari” la regió fins que estigués restablert totalment l’ ”ordre” i romanguéren en el departament del Marne fins la verema seguent. Durant els dies que durà la revolta o moti, com li vulgueu dir,l’estat de siti fou decretat dins tota la regió i mu mare mateixa recordava haver vist pentinar carrer per carrer soldats a cavall dels cossos de Dragons i Chasseurs à Cheval o estar de sentinel-la protegint els edificis públics.Tenint una mare com la meva que tenia interés per els llibres i la cultura en general no és d’estranyer que prop d’ella n’heretàs el cuquet.Instal-lada a Fornalutx amb els seus pares i germans a comptar del 1.912 hi faria la seva vida de fadrina fins l’any 1.926 en que marxà cap a Reims per a donar un cop de mà al seu germà. La seva existencia al poblet dels avis fou certment ben diferenta del duit fins aleshores a la ciutat nadiva. A l’any seguent moriria, Maria Bisbal Vicens, l’esposa del seu avi i quatre any més tard, per la Puríssima del 1917 s’acomediaria aquest darrer Antoni Bisbal Barceló.En els seus apunts escriurà: “Arribàrem el dia de la Festa de Sant Llorenç (sic). Aqui visquérem pacificament en companyia dels nostres padrins. La primera que parti per a reunir-se prop de Déu fou la nostra padrina el dia de l’Immaculada” Recordau-vos que anteriorment ja vos he dit que el padri Toni tractà. com mare propia, a la madastra i els seus infants, entre ells mu mare, la respectaren com si hagués sigut la seva àvia vertadera .I continua escrivint mu mare referint-se a aquella padrina Maria de Can Nyirvi : “Mori com ella havia viscut, o sigui com una santa sense sofriments i somrient. D’aquest dia mateix,d’aquesta mort exemplar me desaparesqué la por que sempre me perseguia quan me’n anava a jeure. Necessitava sempre un llumet damunt el comodí.Aquest por em desaparagué com per art de magia.Quatre anys per la mateix data, el nostre padri ens deixava per un món millor en les mateixes circumstancies.Havent aprés lliçons de cosir i fer confecció em vaig posar a treballar a casa.Cosia fins i tota ròba per a nuvies,nines de primera communió.Tenia com a feeles aprenentes i ajudantes a Catalina Puig “Ferrera” i a Catalina Alberti “ des Puedò” i altres extras segons la feina que hi havia i també les meves germanes m’ajudaven.Vaig seguir aixi fins el dia que me’n vaig anar amb el meu papà per establir el meu germà. Anàrem a Reims on llogàrem una habitació Place de l’Hotel de Ville a casa de Monsieur Font , un mallorqui d’Andratx (sic) Menjavem a cal nostre oncle que ocupava una casa feta de totxos – un luxe ja que les altres provisionales com aquesta darrera eren fetes de fusta -i essent que,Antoni ,era el seu mossatge i nosaltres haviem tengut cura del seu fill Joan,teniem aquest privilegi. No durà gaire i ens anàrem per la Bretanya per veure si trobavem alguna que ens agradàs.Laval,La Flèche visitàrem .Abans estiguérem a casa del nostre cosi Jaume Arbona a Le Mans antic empleat de mon pare i a qui haviem traspassat el magatzem d’Epernay i que ell havia deixat el 1.914 per causa de la guerra qui segui fins el 1918 i és aixi que fem aquest viatge el 1.926.Anàrem a Saint Malo i visitàrem a Joan i Paula,germans de Florentina esdevinguda cosina nostra pel seu casament amb Jaume Arbona el nostre cosí.Ens reberen molt cordialment,dinàrem a ca-seva i l’endemà ens duguéren al Mont Saint Michel .Unucua abadía meravellosa. Hi vérem les oublietes (el nom en castellà més apropiat talvolta sigui el de mazmorras) amb “ els seus presoner” fermats per una cadena i un pes feixuc als peus.Estava assegut a una cadira – (el manequi del presoner) – amb una taula davant ell. Damunt la taula una escudella i un troç de pà.Tot això fictici .Vérem també una taula rodona d’on es podia descobrir d’enfora els enemics que volien assatjar la fortelesa.La Basílica que ella totasola constitueix una merevella el mateix que l’arquitectura.L’esmenten com una de les set merevelles del món (sic) Bono ens en tornàrem a Le Mans i hi quedarem alguns dies més i ens anàrem un dia al Rennes on ens convidàrem a casa de Magdalena Mayol qui havia vinguda a Mont Saint Michel amb nosaltres.De retorn a Reims ens hi instal-làrem davant cal nostre oncle J.Alberti (sic) és a dir damunt la plaça mateixa del mercat anomenada al dia d’ara place du forum per haver-hi trobat vestigis arqueològics dels antics circs romans .Finalment mon pare instal-là el meu germà.Li comprà mobles i llançols de fil,tot el que pogués necessitar i hagués de millor. Posà mercaderia a la botiga fins i tot i ens comprà a mi i a les meves germanes Magdalena i Maria un rellotge d’or amb una cadeneta que el joier feu fabricar amb el mateix model .Els rellotges no havent pogut esser identics me comprà una roba de sati beige, la falda era plissée.Me comprà també un capellet de feutre negre.Essent que no se’n podia dur tot això a Fornalutx, és dir els serveis de taula,les robes,només s’endugué els rellotges i les cadenes. Quan jo me’n vaig anar cap al nostre poblet sóc jo qui me’n vaig haver de cuidar.....”Crec convenient explicar això de les cases de totxo i de fusta a Reims,una ciutat de renom històric i no un llogaret de mala mort. El 1914,quan la primera guerra europea,els alemanys ocuparen uns quants dies l’antiga ciutat de la coronació dels reis francesos;però al llarg de la confrontació i especialment el 1.916 la ciutat fou martiritzada per incendis i bombardejos.Aquesta és una de les causes que expliquen el fet d’haver cases fetes de totxos i de fusta.Católica ferventa i praticanta com als seus pares i padrins,ma mare fou un excel-lenta col-laboradora dels capellans de la seva parroquia tant a la Nativitat de la Mare de Déu a Fornalutx com a Notre Dâme a Reims.Pertanyia a l’associació pietosa de Filles de Maria i tenia al seu càrrec un coro d’associada. Pel mes de maig i de juny – dedicats a la Mare de Déu i al Cor de Jesús – cuidaven de compondre i embellir la capella corresponent. En certa ocasió,record – no sé si el rector era Mosen Cristofol Serra e.p.d. o Agusti Serra – ella estava arreglant l’antiga capella de Sant Antoni de Padua (ara convertida en la del Cor de Jesús) – Mosen Antoni Caparó,vicari de Sóller, que de 1.927 a 1.950 com a regent primer i econom després havia administrat la parroquia de Fornalutx - qui aquell dia es trobava a la seva antiga església dir-li: “ Rosa te’n recordes quan venies a compondre el Cor de Jesús. Venguéres moltes vegades Rosa”.Un cop casada ma mare passà a fer partida de l’associacio de Mares Cristianes.I com a tal va seguir col-laborant estant a Fornalutx.A Fornalutx des del nostre definitiu retorn l’any 1.953 i abans a Reims – de manera especial a la darrera parroquia que hi tenguérem Saint Thomas quan ella podia – la vaig veure col-laborant amb algun treball o detall per l’Església.Un d’aquests ” treballs” – allà a França – i no sempre agradable era la capta del Denier du Culte ( la paga dels capellans).Com tothom sap, França és un estat laic que no paga els capellans.El 2005 fa cent anys que un govern presidit per Emiles Combes – del que darrerament s’ha sabut que no era ell el més partidari de suprimir el concordat napoleònic de 1.804 – decretà la separació de les esglesies ( no de l’església, la católica essent considerada només com la de la majoria dels francesos) i de l’estat. A tenor doncs de l’article 2 de la llei 9/12/1.905 publicada al Journal Officielle de la République, el dilluns 11 de desembre d’aquell any a la pàgina 7.205 i sancionada pel President de la República, Monsieur Emil LOUBET comença textualment dient que:“La República no reconeix, no paga ni subvenciona cap culte”.Aixi de clar. De 1.905 ençà a França – excepció feta dels departaments d’Alsacia-Lorena que es reincorporaren a l’estat francès després de la derrota alemana de 1.918 que segueixen la legislació concordataria de 1.804 – cap sacerdot catòlic, pastor evangèlic o rabí jueu rep paga alguna del govern. Ni crevetes ni fora crevetes, que valguin,a la declaració de rendes. El capellà, el pastor, el rabí o l’iman s’han de guanyar les sopes per ells mateixos o amb l’ajuda economica de llurs feligresos.Ja sé que me dirà el meu lector,o lectora, agnóstic, esquerrà, progre i no diguem anticlerical: “ Això és el que s’hauria de fer aqui a Espanya”. Germanet o germaneta guardau-vos per vós l’opinió que el vostre parer m’interessa ni poc ni molt. Aqui, només, cont un fet tal com és i punt.Si el sistema és ell bo o dolent, ja és una opinió molt subjectiva de cadascu. Doncs tornant a ma mare, aquesta senyora – Madame Estadés – que amb el seu marit – Monsieur Estadés -regentaven ,rue Paul Vaillant Couturier,un magatzamet de fruita i llegums i alimentació en general “ Alimentation Saint Thomas” – entre 1.951 i 1.953, acabades les tasques de la bótiga,ja que les de casa mai es solen acabar,se’n anava a veure gent veïnada i coneguda per si tenien algun dobler per la “parroquia”.Tenia un estil i una diplomacia, un xic especial,perquè fins i tot persones relativament practicans o que no ho eren i tot, li donassin algun bitllet de banca.Rosa Bisbal Alberti, ma mare – enviudà de Joan Estades de Moncaira Solivellas, el seu marit, mon pare – l’horabaixa del divendres 11 d’octubre de 1.968. Delicat de salut, mon pare, en els quinze anys darrers de la seva vida transcorregut al seu poble natal, s’agradava de fer diariament una volteta i fer quatre coses al seu hortet de Sa Costa una finqueta d’hort i olivar –situada a l’altra banda del torrent de Fornalutx que havia sigut dels seus majors i que ell havia heretat d’una dona del poble en compliment de la voluntat de la mare,d’aquesta darrera,que havia sigut la seva padrina de fonts i la dida de son pare,o sigui del meu senyoràvi Joan. Amb motiu de la mort de mon pare,el poeta solleric – Don Guillem Colom Ferrà (1.890-1.979) que havia sigut condeixeble seu a l’escola dels frares de Sant Joan Baptista de la Salle al Convent de Sóller – escrivi aquests versos:- Ni enyorant terres estranyes- Ni envejós d’estranya sort- tal com visquéres has mort- en la pau de tes muntanyes.- Voli a tu mon record- car amic de mon infancia.Mon pare tengué una mort dolça i resignada,reconfortat amb els sacraments de la religió que ell sempre practicà.En els intervals de lucidés li revenien, a la memoria, fets de la seva més tendra infantesa a Sa Cabana, la finca de l’oncle capella i padri de fonts seu, on havia vengut al món. S’havia posat al llit,per no tornar-se aixecar pus mai, el dilluns dinou d’agost d’aquell any.Dotze anys abans,l’agost de 1.956,havia mort a Moulins (França),als cinquanta-cinc anys el seu germà petit – Bernadi Estades – amb qui havia duit un negoci associat entre 1.925 i 1.935 i un poc abans havia mort, ab intestato i sense descendencia legitima, a Bones Aires capital de la República Argentina, Bartomeu Estades Canals, germà de pare del senyoràvi. El dimarts 20 de febrer de 1.979,a les dues del capvespre exhalava, Rosa Bisbal Alberti de Can Nyirvi de Fornalutx el seu darrer alè. Tres anys després de la mort del seu home,en 1.970 havia mort el marit de la seva germana Maria – Llorenç Rullan Alberti –l’oncle Llorenç que havia sigut onze anys batle del poble.Després en 1.974 moriria, Margalida Mayol Oliver esposa del seu cunyat Bartomeu Estades; l’any seguent a la clinica Rotger de Palma Joan Alcover Coll,de Can Bardi de Sóller casat amb Maria Estades la seva cunyada. El 28 de juliol de 1.976 – dia Santa Catalina Thomàs “la Beata de Valldemossa” - l’afectaria molt la mort,occorreguda aquell dia a Reims, d’una cunyada seva. Maria Rullan Alberti de Cas Puput de Sa Calobra,la dona de l’oncle Antoni Bisbal.A diferencia del pare,la mare tengué una agonia llarguissima.Les darreres paraules que me digué conscient – després d’haver-se acomiadada de les seves germanes,del seu cunyat Bartomeu Vicens Arbona aixi com del fill,nora i nétes d’aquest darrer i de la seva fillola Françoise Bisbal Rullan – foren:Mana,fill meu.Tres escuètes paraules que anà repetint i repetint de forma totalment mecánica i perduda per a sempre la consciència.Trobant-se absent el rector de Fornalutx ,dos capellans de la parroquia de Sóller, Mosen Llorenç Lladó Calafat (valldemossi) i Mosen Francesc Munar Servera ( manacori i per cert escorpi com servidor) li administraren l’extrema-unció.Amb qualitats i contrarietats la meva mare fou la dona que més m’ha estimat; que més s’ha sacrificat per mi i que, per bé o per mal, ha marcat la meva existència.Opinió personal i subjectiva,segons el meu punt de vista: Dugué massa a l’exageració el seu puritanisme moral i la seva creença de que la castedat i l’absència total de sexe fora del matrimoni havia d’esser una veritat absoluta i indiscutible.No la culparé d’haver-me inculcat l’idea de voler esser capellà ja que de petit m’agradava jugar a dir missa i esser escolanet i me sabia les respostes de la missa l’anell al dit. Però si crec que s’errà, quan ja instal-lats definitivament a la nostra terra de Fornalutx,desperta en mi la pubertat i fugida la idea del sacerdoci basat en el celibat obligatori,admeté en molta reticencia i mala cara tal avinentesa i intentant controlar i supervisar sempre les amistats femenines que podien sorgir.En honor a la veritat altres persones de Fornalutx,parentes unes i externes unes altres,a qui jo potser resultava no gaire agradós, cooperaren a aquesta mentalitat de que el casar o el anar amb al-lotes no estaven fets per jo.L’al-lota,la promesa, ideal – mallorquina,de pares i avis mallorquins i coneguts nostres,de bona casa,cristiana i per descomptat verge, tal com recomenava la Santa Mare Església,a qui segurament jo devia interessar molt poc ja que li corrien pretendents més atractius fisicament i amb més pasta a la butxaca –brillà sempre per la seva absència i mai tocà comparació.

Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal